Fernando Sánchez Dragó

Parlem d’un tipus a qui els seus admiradors (que en són molts) han definit com “un home lliure”, “un llop ferotge de la literatura espanyola entre l’epicureisme i Confuci, l’heterodòxia i l’Hèl·lade”, però que era una contradicció amb potes, un mitja merda, un fatxa bocamoll de casino que es desmentia constantment i que deia d’ell mateix que “mai va fer mal a ningú” i que no parlava malament de ningú, excepte de tots els polítics a l’esquerra d’Aznar, de qualsevol que passés pel seu costat i de la seva primera dona. Un carallot amb ínfules, un pelacanyes, un –com diuen en castellà– “cretino con balcones” que admirava Saint-Exupéry, es creia Neruda i aspirava a ser Hemingway. Òbviament, parlarem de Fernado Sánchez Dragó.